Continguts

Hem dividit els continguts en les següents subapartats:

- Delimitació geogràfica

- Una economia productora i societat

- L'estratègia de l'ocupació del territori

- Condicions climàtiques a l'àrea de Mariola

- Delimitació geográfica  

El Salt i els jaciments propers atribuïts al Paleolític Mitja (Cova Beneito, Abric del Pastor i Cova Penella) es troben a les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat, vertebrades per la Serra de Mariola. Es tracta d’una zona muntanyosa, que pertany a l’extensió de les Serralades Bètiques. És l’àrea del sector bètic meridional denominada Penibètic Extrem. Aquesta zona es caracteritza per l’existència de moltes petites valls envoltades de muntanyes.  

- Una economia productora i societat

Este apartado sobre economía se centrará sobretodo en el tipo de herramientas que usaban los neandertales para los quehaceres diarios.

En primer lugar podemos encontrar las puntas musterienses, que según F. Bordes su principal característica es ser puntiagudas. Son piezas triangulares o subtriangulares más o menos alargadas que son obtenidas por retoques a partir de lascas de cualquier tipo, tanto si son Levallios como no. Esta misma definición se puede aplicar a las puntas musterienses alargadas, cuya única diferencia respecto las puntas musterienses se basa en la relación entre la longitud y la anchura máxima de la pieza, que siempre será mínimo el doble de larga que ancha. Para ambos tipos de punta la cara del lascado debe ser rectilínea, nunca encorvada.
Este tipo de lascas se fabrican a partir de extracciones de talla ordinarias. También deben tener una morfología y unas proporciones regulares respecto el grosor.
A continuación nos disponemos a hablar sobre las ‘limaces’. El especialista F. Bordes las situa entre las puntas y las raederas convergentes dobles. Asimismo las define como ‘piezas con dos extremos embotados donde el retoque se extiende a menudo por todo el contorno del útil’. Las ‘limaces’ más habituales son espesas y simétricas, aunque puede haber diferentes tipos como por ejemplo cortas y rechonchas e incluso planas. A la definición de F. Bordes debemos sumar las de otros especialistas como Heinzelin de Brauncourt o la de Leroi-Gourhan.
En segundo lugar procedemos a hablar sobre las raederas y sus diferentes tipos de útiles. Según el estudio de F. Bordes hay un total de 21 tipos diferentes de raederas, a su vez estos tipos se dividen y subdividen en grupos y subgrupos.
Los principales tipos de retoques usados son los siguientes:
- Retoque escamoso
- Retoque escaleriforme
- Retoque Paralelo
- Retoque plano-convexo.
Los principales tipos de raederas son los siguientes:
- Raederas laterales simples
- Raederas dobles
- Raederas convergentes
- Raederas desviadas
- Raederas transversales
- Raederas de cara plana
- Raederas de retoque abrupto
- Raederas alternas
- Raederas de retoque bifacial. Estas raederas se dividen en dos subgrupos: raederas ordinarias y raederas de tipo Quina.
Toda la información aquí contenida se ha extraído de la información proporcionada por el libro De neandertales a cromañones pp. 9-30.
Durante el musteriense podemos afirmar que, en el ámbito geográfico de estudio que se trabaja en este proyecto, los habitantes de estas tierras usaron este tipo de herramientas y útiles, tal y como se ve reflejado en los gráficos expuestos en la sección dedicada al yacimiento de ‘el Salt’.
El fin de este proyecto ha sido poder estudiar el desarrollo del musteriense a la región del Comptat en algunos de sus yacimientos (el Salt, Abric del Pastor, Cova Beneito y Cova de Penelles).

- L'estratègia de l'ocupació del territorio

Les primeres evidències de poblament en la zona de El Salt es remunta al Paleolític Mitjà. Es pot classificar en aquesta data gràcies a la datació donada de la industria lítica del moment, amb productes de talla com nuclis discoides, leval·loisià, restes d’ascles i altres productes. No es pot donar una datació exacta, però gràcies a la comparació amb altres jaciments propers, s’afirma amb certa exactitud que forma part del període Würm II o Würm III.

L’arribada dels primers grups productors en el Neolític I (primera meitat del VIII mil·lenni A.P. fins la primera meitat del VII mil·lenni A.P.). Es produeixen grans canvis produint una transformació en tots els aspectes.
S’ha assenyalat que els primers colons neolítics es distribueixen en petits grups de tipus segmentari i de caràcter igualitari, en els quals existeix la tendència a la fissió del grup i la formació d’altres nous. Els pobles es van assentar en sòls altament productius, que conservaren be la humitat i que permeten obtindre més quantitat de productes agrícoles mitjançant un esforç concordant amb el nombre de persones que integren el grup, i amb una tecnologia que encara no permeta incrementar el rendiment de la terra. La fertilitat de la terra i l’existència de recursos hídrics pareixen ser les dos principals paràmetres que defineixen les zones òptimes en les conques dels rius de la zona, tant per a l’assentament com per a l’explotació agrícola. Segons estudis realitzats, en el VIII mil·lenni A.P. una densa cobertura vegetal cobria tota la vall, existint petits cursos fluvials o canals connectant zones humides.
Gràcies als estudis i anàlisis de les característiques geomorfològiques, geoecològiques i sedimentàries de l’entorn en el que es localitzen aquests registres lítics, pot deduir-se el caràcter funcional o plurifucional de la ocupació. Arribant a la conclusió de què la captació de matèries primes podia combinar-se amb l’aprofitament d’altres recursos naturals. El caràcter polifuncional de l’ocupació pot inferir-se per la situació geomorfològica del jaciment, en l’entorn abundant d’altres recursos a més dels litològics.

            L’estratègia d’ocupació a El Salt (Alcoi)

Es tracta d’un assentament a l’aire lliure en el que un grup de neandertals va aprofitar per al seu emplaçament en una lleugera cubeta en localització Nord-Est. Sobre aquesta i en l’abrig de la gran paret es van desenvolupar successives ocupacions, de les quals sols s’ha conservat una superfície d’uns 100 m2. Els afloraments hídrics deurien se l’element decisiu a l’hora d’explicar la seua elecció com assentament. El caràcter de la sedimentació, la gran concentració de llars plans i en cubeta, configurant estructures simples i complexes o el desenvolupament d’activitats diversificades per a la subsistència, indueixen a pensar que El Salt fou un hàbitat humà estable i recurrent.

El jaciments d’ El Salt conserva un enclavament prestigiós, situat en una àrea de manifestada accessibilitat a quefers diversos, adequats per a la captació de recursos abundants i variats (cinegètics, vegetals, hídrics, matèries primes lítiques, etc.). Aquesta diversitat respon a un dels patrons distintius dels denominats «campaments base» dels grups caçadors-recol·lectors mustrienses.
El període de major intensitat d’ocupació es registra en els nivells XI i IX. Apareixen un gran volum de restes d’origen antròpic englobat en la sedimentació, així com en la composició, varietat i abundància de registre faunístic, el qual està integrat per una forta representació de cavall, cérvol i cabra salvatge, amb una presencia de conill significativa que mostra evidències importants de consum humà. En els nivells VIII i VII, per el contrari, s’observa una major presència de restes de conill i una notable reducció de la megefauna.
Com a mena de conclusió podem considerar El Salt com un dels jaciments clau del Paleolític Mitjà peninsular. El Salt posa de manifest unes estratègies de control de les matèries primes litològiques i un sistema de producció lítica, propis de la població neandertaliana, que en este àmbit s’inscriu en les coordenades culturals tradicionals del «Musteriense Charentiense», i que, des d’una perspectiva actualitzada, s’emmarquen en el Mètode Levallois.

- Condicions climàtiques a l'àrea de Mariola

Podemos comprobar el clima del Paleolítico Medio gracias a la aportación de Cristo Hernández, y Josep Fernández Peris quien ha trabajado numerosos yacimientos de las comarcas de L’Alcoià y El Comtat.

Cristo Hernández, en una entrevista en el periódico El Nostre el 26/08/2017. Por lo que respecta a la fauna “se han descubierto restos de carbón, aspecto que nos aporta datos sobre la recolección de leña y el tipo de paisaje. Había pinus nigra, árbol que ahora solamente se encuentra en zonas de alta montaña o próximas a los Pirineos, lo que nos permite deducir que en esta época, las temperaturas eran más bajas en esta zona”.
Gracias al trabajo de Josep Fernández Peris et al. El Paleolítico Medio en el territorio valenciano y la variabilidad tecno-económinca de la Cova del Bolomor” sabemos identificar los climas de los yacimientos:
“La sistematización y establecimiento de una serie climático-estratigráfica regional referente al Paleolítico Medio. La secuencia arranca de los estudios multidisciplinares desarrollados en la Cova del Bolomor. Los momentos posteriores, correspondientes al Pleistoceno Superior, se documentan en los yacimientos de Cova Negra, El Salt y Cova Beneito, donde se ha analizado la seriación de susunidades sedimentarias.”
“Fase VI (Cova Negra, niveles XII y XI y El Salt, niveles XIII a XI)
Estadio isotópico 5a o Würm I/II (85-71 ka). En Cova Negra se documenta una etapa templada con precipitaciones estacionales y procesos de edafogénesis. Presenta dos dataciones de 107.000±16.000 BP y 96.000±14.000 BP. En El Salt estos niveles corresponden a la fase basal (niveles XIII-XII), arqueológicamente estéril, formada por depósitos travertínicos que se prolongan por todo el valle de Polop. Presenta dos dataciones en la base y techo del travertino en Th/U de 81.583±2.700 BP (XIII) y 80.157±4000 BP. (XII) (Galvánet al., 1991; Galván, 1992 y 2000).”
“Fase VII (Cova Negra, niveles X a VII y El Salt, niveles X a VII)
Estadio isotópico 4 o Würm II (71-57 ka). Los niveles de Cova Negra reflejan el predominio de condiciones frías con procesos de gelifracción que se alternan con pulsaciones más benignas. En El Salt es una etapa de sedimentación fina con arroyadas suaves y formación esporádica de niveles litoquímicos.”
“Fase VIII (Cova Negra, niveles VI a IV; El Salt, niveles VI-V y Cova Beneito, niveles XII a X)
Estadio isotópico 3 o Würm II/III y Würm III (57-28 ka). En Cova Negra se documenta una etapa templada caracterizada por precipitaciones estacionales. En El Salt (nivel VI) se documenta, tras un gran derrumbe de la pared travertínica una circulación hídrica difusa y cambio textural con alta proporción de limo. El nivel V presenta sedimentación arenosa sin fracción gruesa que manifiesta la reactivación del karst. Este nivel es pobre en materiales arqueológicos y constituye el techo de las
ocupaciones musterienses. Éstas no alcanzan la unidad A que representa un cambio climático con caída de bloques travertínicos. La base del nivel V presenta una datación de 37.100 BP (Galván, 2000). En Cova Beneito la etapa D4 y D3 (niveles XII-XI) se caracteriza por sedimentos con abundante fracción gruesa y cantos muy redondeados, junto a concreciones carbo- J. Fernández Peris, V. Barciela, El Paleolítico Medio en el territorio valenciano R. Blasco, F. Cuartero, P. Sañudo y la variabilidad tecno-económica de la Cova del Bolomor Treballs d’Arqueologia, 2008, Núm. 14 147Figura 3. Secuencia regional cronoestratigráfica del Paleolítico Medio valenciano según MªP. Fumanal. natadas y matriz arcillo-limosa. La etapa D1 y D2 (nivel X), final de los momentos musterienses regionales, está formada casi exclusivamente por fracción de canto de morfología angulosa y sin alteración, y presenta dataciones de 38.800±1.900 BP y 30.160±680 BP (Carrión et al., 1993).”